Pardals al cap

Trobada Agulles 9-10 febrer

2008-02-09T20:02:00.000+01:00

I, a l'igual, no cal dir gaire més...

Tres gigolos fent l'ase

2008-01-28T08:55:00.000+01:00

Doncs veient com s'estan posant les condicions hivernals al nostre país, planeta i estimat Pirineu... ens decidim a començar a fer alguna obertura de mires i anar 'amotllant' les nostres activitats al que trobem.
Així que ens anem el Carles, l'Angèlica i el qui us parla, escriu, agobia... cap a Cambradase, Cambresdase o Cambre d'Aze, que pal caso es lo mismo... a fer l'orejudo (alguns més que altres... je,je).

L'aspecte que ens ofereix el circ amb el recorregut del corredor

Ens casquem l'aproximació per les pistes foquejant i tal com s'acaba el riu de porexpan artificial, ja podem deixar les taules ben amagadetes. Portem una hora i ens queda una altra de ben bona. Divertidíssim podem sentir el tacte de la neu i les pedres, dels clots que s'amagen entre la una i les altres, amb un bon pes a l'esquena i amb les lleugeres, cómodes i maniobrables botes d'esqui de monte...
Pos eso, que para próximas repeticiones, més val deixar les taules (i les botorres) a casa... Arribada a peu de corredors una mica penosa, i ens decidim pel Corredor Gigolo.

Negociant els primers trams.

Ara ja hem de negociar d'una altra manera...

El corredor es va redreçant progressivament, fina a la part final on és possible trobar alguns trams de mixte. I a aixó hem vingut... no? Doncs som-hi. Hem vingut a buscar una mica de roca per trepar, hem decidit complicar-nos una mica la vida posant-nos unes punxetes als peus i unes punxotes a les mans i ara que ho tenim al davant...

El Carles, demostrant els seus arts pel negoci.

A més, com avui portem una noia dins del grup d'orejudos (véase también, orejuda), li hem fet un reportatge fotogramétrico tesnológico, per veure si torna a venir... I és que això de pasar fred, no li agrada a tothom...

I la madamme/madmoiselle...

senyoreta/tros de dona...

currant-se la sortida

No coment... o sigui, sí coment... quina enveja (sana...) de foto !!

Això ja s'acabat...

Gràcies, Carles per les afotos.

Apali, bous... punxeguts!

Gelats per nadal

2008-01-09T20:30:00.000+01:00

La collita nadalenca ha estat curta però profitosa... Com que vam veure que faria bon temps als alps... i que les temperatures serien més aviat fresquetes... doncs, ni cortus ni prezosus, ens anem a Ceillac... però cagant llets.
I resulta que, po zi... fa fred i bon temps... així que començem a desenfundar tot el material d'hivern i a gastar-lo com pusesus.

Us deixo unes afotos del que hi havia per allà.

El 28 de desembre fum fum fum, jeje, que no és una broma, vam fer la Holiday on Ice (250m,II+/3+), que també li diuen la Y de la gauche

En Carles al primer ressalt... avui li tocava començar a ell

Anar punxant ressalts...

Aii, aquests filets gelats

Ja li anem trobant el gustet, i ens recordem del que és trepar

I el dia següent més fum més fum més fum, ens anem cap a Les formes du Chaos (300m,III/4). Estètica goulotte, a base de ressalts i bones repisses per a les reunions... pa disfutare, vaja.

Penyita al segon ressalt

i un servidor obrint el tercer ressalt

es pot veure la part final on corria l'aigua per sota la cortina de gel

aigua... aigua...? perdó... eau, eau!!

l'encaixonat penúltim ressalt, fa les nostres delicies... encaixonat, cristalí i una mica és tècnic

oohhh, ja s'ha finito per avui...

A sota us deixo un parell d'imatges de les cascades de Ceillac. A la primera foto es veu la Sombres Héros (100m,II/5) a l'esquerra i les de la Y (gauche et droite) a la droite. La de sota és Les Formes.

Ens casquem una volta per Fournel, per reconèixer lo terreny i gaudir de la vista. Al costat del parking, al que hem arribat amb cadenes, està la Davidoff (200m,II/5). Segons els nostres veins del país del nord, tot està en tre bon condition... però la veritat és que la meitat dels cigarros no toquen a terra i no es veu ningú ficat als itineraris llargs... com a molt n els primers ressalts.

A l'esquerra, amb l'entrada una mica oculta, Colosse de Rhodes (700m,V/4+). Al centre de la foto la Nain des Ravines (300m,IV/4), amb penyita al primer longueur, i el pitillo de la dreta que no sé com es diu... sense anybody

Penyita a la Bisounours (230m,III/4). Natros... anar prenent mides per al pròxim cop.

Alguna cosa més es podia fer al sector de davant de la Bisounours. i en la nostra escapada a Fresissinieres vam veure que la Eysserennes (200m,III/3+) estava per fer-la, con abundante companyia... i no ens vam arribar fins a la Tete de Gramusat... per allò de no flipar massa... jeje

I per trencar els ritmes, ens vam anar a esquiar-la a una de les estacions que hi han per allí al voltant. Puy Sant Vicent, perquè ens la van recomanar pels seus hors piste, i perquè tampoc cal anar a les grans a fer cues...

L'Ailefroide i el Pelvoux, dos gegants ens acompanyen mentre esquiem, amb la feina ja feta...

Apali, bous.

El caganer

2007-12-12T21:49:00.000+01:00

I com va ser que aquest pont no vam sortir gaire... grips i virus varis de companys varis... Però sí que ens vam poder passar algún dia pel Xincarró.

Aprofitant que estem mig aquí, mig allà, que ja hem anat a Ikea, comprat regals de Nadal i un munt de pelis al morito de turno, decidim acostar-nos a les vies del final del Xincarró, les que hi ha més enllà de la Sessió digital. Un munt de 6'és, que prometen una jornada distreta i sense aglomeracions.

I antonces.... ups!! Què és aquesta oloreta... calenteta... pudenta i que va i ve. Ei, si hem descobert el water del Vermell. A mig camí, a peu de via, a peu de l'altra via, joder! quin escàndol!

Ja havia sentit a dir que els catalans som una mica escatològics... però tant? Això sí, tots molt ben ensenyats, paper plegadet i tapat amb la pedra de rigor. És cert que Montserrat és un massís bastant ferèstec, però jo pensava que volia dir una altra cosa. Es nota que són èpoques nadalenques... i les tradicions s'han de mantenir, no? Doncs això, que a Catalunya tenim el caga tió i el caganer...

Vale, que això és per reclamar una mica més de dignitat en els nostres sectors d'escalada. Si ja s'entén que et pugui agafar un 'apretón' abans o després d'aquella via que tens al cap, o abans o després d'aquella teca tant bona que t'has portat al bulto. Però potser ens podriem allunyar una mica (una mica) dels camins habituals... i de peu de via... coi!!

I així de passada, que ja sabeu en quines condicions es troba la zona en qüestió.

Com que no tot són males noticies... també ens va acompanyar en la nostra flairada un petit pit-roig, del que us deixo una foto. Jo diria que també anava una mica marejat..

Apali, bous... i caganers varis!

L'Eiger s'en va de cine...

2007-11-21T16:35:00.000+01:00

Ieps, bous!!!
Us postejo la novetat de l'Imax Port Vell. Encara no sé si és com Límite Vertical o hi ha un altre Stallone lluint braç.... Suposem que no, doncs hi surt en John Harlin III. Si més no, aquesta és en format Imax.

Més info a la pàgina oficial de la peli i a la de l'Imax.
Ahh!! dura pocs dies...

De serps i serpents

2007-11-19T21:16:00.000+01:00

Realitat o ilusió. Bo o dolent. I és que les llegendes tenen una mica de tot. I aquesta, de la vall de Boí.

I es veu que un màgic ambulant va arribar a un poble de la vall de Boí i va muntar el seu espectacle a la plaça. Aviat van anar acudint tots els veïns, que contemplaven bocabadats les meravelles que aquell xerraire era capaç de fer. El foraster va començar traient una baralla de cartes amb la qual feia jocs increïbles. En un d'aquets jocs, va agafar la sota d'oros, la va encendre amb un misto i va deixar que es cremés fins a la meitat. En un batre d'ulls, la carta se li va esfumar de les mans. El màgic, però, assegurava que algú del públic la hi havia pres. I efectivament, la carta va aparèixer dintre el cigarret d'un padrí que, sense saber-ho, es fumava la sota d'oros barrejada amb picadura de tabac. Encabat, el foraster va demanar que li portessin un parpal de ferro. Tot i ser retjo com la canella, l'home el va tòrcer amb les dents.

Quan ja feia estona que actuava, va passar per la plaça una dona del poble que tornava del tros amb una panera al cap.

Corre, atansa't, la va cridar una veïna. Mira un gall que arrossega una biga! Ho havies vist mai això?

No és pas una biga, a fe de món! Alló que estira el gall és una palla!, va dir la dona.

Resultava que tothom, excepte ella, veia clarament un gall que arrossegava una biga per l'empedrat de la plaça, amb la mateixa facilitat amb què ho faria un matxo tirador.

No sigueu rucs!, es burlava la nouvinguda. Aquest comediant us fa veure fantasmes!

Al final, el màgic va haver de plegar l'espectacle. Tot empipat, es va acostar a la dona que li havia aigualit la funció i li va dir:

Vós, senyora, o bé sou bruixa o bé porteu serp al damunt!

Ni una cosa ni l'altra, va respondre ella.

Els veïns es van posar de la part de la dona: la xicota no en tenia ni un pèl, de bruixa. Era una mestressa jove i eixerida, que feia un parell de mesos havia estat mare d'una criatura més bonica que un sol.

Doncs si no sou bruixa, porteu un tros de serp al damunt!, insistia el màgic.

Us ben juro que no!, assegurava la dona. Jo no hi crec, en aquestes ruqueries!

El foraster se la va mirar del cap fins als peus. Encabat va dir:

I si portéssiu una serp, sense saber-ho? Em deixeu veure la cistella?

A fe prou, teniu. He collit uns manats d'alfals i unes fulles de col per al porc.

Quan l'home va abocar el cove, tots els espectadors, amb la dona inclosa, van quedar veient visions: dins de la verdura hi havia una serp camuflada. Abans que ningú reaccionés, la bèstia travessà la plaça i s'esmunyí dintre un esbarzer. Alguns carallots, pensant que la serp també formava part de la funció, van aplaudir el màgic, tot enfervorits.

No es tractava, però, de cap numeret de màgia. Aquella serp era més real que el sol que ens il·lumina! Es veu que en un moment de descuit, l'animal, que havia olorat llet de femella, s'havia amagat dintre del cove perquè la dona se l'emportés a casa seva. Un cop allí l'espiaria, i quan alletés el nen, adormiria la mare amb el seu alè pestilent i encabat li xuclaria tota la llet de les popes. Entretant, donaria la cua al nen perquè s'entretingués.

De Muntanyes Maleïdes, Pep Coll.

Orlú que te quiero Orlú...

2007-11-13T20:17:00.000+01:00

Com que aquest cap de setmana no hem sortit (i un altre...), obrirem el bagul dels records per veure què hi trobem...
Ós pedrer!! ORLÚ...

Les primeres nevades ens diuen que ja comença a ser una mica tard per anar-hi, però no m’hi puc resistir. M’agrada la Dent d’Orlu. Una llarga paret, amb entorn pirinenc. Una curta aproximació, encara que intensa, i un bon sortit de vies per triar.

Molta gent es queixarà, amb raó, de la quantitat d’herba present a la paret. Per contra podem pensar en la roca compacte i adherent.

Tant sols he escalat a la cara SE. Plena d’itineraris equipats per a despreocupar-se de la seguretat i centrar-se en la tranquilitat de l’escalada sense compromís. Cadascuna de les vies que he fet m’ha fet disfrutar més que l’anterior. Farem treballar més els dits que els braços. El sol, quan s’aixeca, escalfa la paret i els nostres peus s‘en ressenteixen... Però podem escalar i escalar fins a fartar-nos. Podem trobar vies de 1000m de longitud. Amb les de 500 ja n’he tingut prou de moment, tot i que...

Per als qui no la coneixeu, informeu-vos, i per als que ja hi heu estat, segur que queda algún traçat que volgueu escalar.

Al L3 (V+) de L'Ours

Aquest estiu vam fer L’Ours en Peluche i Alabets. Aquesta última de les més mantingudes. També n’hi han de més difícils (pels que tiven de veritat...). Totes dues recorren el mateix pany de paret. Els llargs de 6a, 6a+ i 6b (Alabets), són per no oblidar. La resta, bastant constant en el V+. Ens caldrà superar la zona inicial, més inclinada i herbosa, per accedir als trams superiors, ja més drets i nets. Majoritàriament l’escalada és en placa, tot i que a Alabets, trobem unes fissures excepcionals... I regletes.. i regletes... i regletes.

L7 (6a) de L'Ours, regletes i regletes i regletes...

L8 (6a+) de L'Ours. Bon equipament i roca compacta.

Al L2 (6a) de Alabets. No us la perdeu.

No us ho repenseu, i a la pròxima temporada, feu-hi una ullada. Els del sud del Pirineu no hi anem gaire, i els francesos hi han fet una bona feina. Recordeu que, encara que faci fred al matí, durant el dia aquesta paret es conerteix en un forn... Així que millor de cara a la tardor i primavera.

Al L8 (6a+) de Alabets. Les poques fissures de la Dent, les trobareu aquí...

Hi ha una zona d’acampada furgoperfecte, encara que ens intentaran cobrar 1 euro al dia en temporada alta. Tant sols ens hem d’acostar a Ax les Thermes i veure què ens ofereix.

Apali!

Escalismus Maritimus punt com

2007-11-06T21:39:00.000+01:00

El primer cop que em vaig acostar als Alps Marítims, va ser de rebot de les Dolomites, buscant el bon temps, farts d’esperar alguna clariana en un mar de llamps i trons. Si a tot arreu deien que són els Alps du Soleil, sencillament esperàvem tenir una mica més de sort.

Els Alps Marítims es troben a la prolongació de l’arc Alpí, reseguint la frontera franco-italiana. Es divideix en dues principals zones que són, l’Argentera, al Piemont Italia, i el Mercantour, en territori francès. Nosaltres vam visitar la zona francesa.

El Mercantour no és pas un gran massís alpí, des del punt de vista de l’escalador. No hi han grans parets amb renom. De la nostra primera visita em vam treure la conclusió que es tractava d’un territori eminentment pedestre, amb algunes concessions a l’espectre vertical. Ens ho vam passar bé i vam disfrutar amb les escalades, així que vam tornar. La nostra segona visita no va canviar la primera impressió, tot i que explorant el massís, hi vam trobar més roca de la que recordàvem, i més agraïda del que esperàvem.

La impressionant muralla de les Cayres de Cougourde, emblema dels Marítims

Així doncs, tot i sabent que a la part italiana hi ha parets dignes de menció, com el Corno Stella, farem una petita tria del bo i millor del que podem gaudir a la vessant francesa. El tipus de roca és el granit, d’excelent qualitat als itineraris de ‘paret’, i una mica més dubtosa als itineraris més antics que recorren, generalment, arestes. No és granit xamoniard, però a cops el recorda... i el disfrutarem. Les aproximacions acostumen a ser curtes, més o menys 1h, contant que en alguns itineraris més llunyans podrem fer escala en algun dels refugis dispersos per la zona.

Des de l’any 2000, s’ha dut a terme un reequipament dels itineraris més concurreguts, respectant el carácter de la majoria de les vies, amb alguna excepció, controversia inclosa. Els descensos, així i tot, acostumen a ser distrets... No s’acaba l’activitat al cim.

El petit llac de Graveirette, de cami a la Pointe Giegn, un racó ple de calma

Ara us faig una tria d’itineraris més o menys clàssics, d’entre els que nosaltres vam fer, i algun altre que hem deixat per a pròximes ocasions:

Pointe Giegn (2888m), Gran Gendarme - Diedre SW o Diedre Vernet (D, 300m): Clàssica i solitària, es tracta del diedre més marcat de la muralla. Llargs semiequipats de bona qualitat i disfrutons. Reunions amb parabolts. Així i tot, cal dur un joc de friends i un altre de tascons (opcional). Varies sortides possibles. La ressenya de la guia és errònia i desemboca en algún llarg de 6a.

En un dels llargs més estètics del Diedre Vernet, en la muralla del Giegn

Cayres de Cougourde - Cime III (2904m) - Directisima a la III (D, 400m): Sostinguda en la seva dificultat. Itinerari atractiu com a primera aproximació a la muralla. L'equipament va ser revisat al 2001, caldrà completar-lo amb un joc de friends i tascons. Relativament evident, tot i que en algún punt haurem de fer ús del nostre olfacte alpí.
Cayres de Cougourde - Cime IV (2892m) - Directa a la IV (D, 400m): Una mica més atractiva que l'anterior, i algún llarg amb bastant ambient. L'equipament va ser revisat al 2000, caldrà completar-lo amb un joc de friends i tascons. Disfrutona.
Cayres de Cougourde - Cime IV (2892m) - Esperó WNW o Esperó Demenge (MD-, 400m): Clàssica de la Cougourde i de tots els Alps Marítims. Tres trams ben marcats defineixen la via. Una torre incial, de la que passarem a un diedre ben marcat i atractiu i per el que desenbocarem al pilar de sortida. Dificultats sostingudes i un granit d'excelent qualitat. Equipament alegre.

La magnífica muralla de la Cougourde, 400 metres de granit compacte

A punt d'entrar al tram central, de diedre, en la Demenge

Grand Cayre de la Madone (2532m) - Aresta NW o de la Fenêtre (BD, 250m): El traçat més repetit de la zona de la Madone. La seva proximitat i baixa dificultat no desemreixen en cap cas aquesta curta aresta, amb ressalts divertits i el pas del bloc empotrat que dona nom al sector.

L'Arête de la Fenêtre es retalla l cel amb les primeres llums del matí

El Diedre des Parisiens: curt, però atlètic i compacte

Petit Cayre de la Madone (2413m) - Diedre dels Parisiens (MD+, 180m): Oberta en artificial i reequipada l'any 2000 per a realitzar-la en lliure. Sostinguda, compacta i atlètica. De lo millor de la Madone. La segona meitat del diedre (6a+) i el tram superior, de placa (6b+), són petites joies amb molt d'ambient.
Cayres Barel (2625m) - Contrafort W: Vavavoum (MD+, 250m): Via moderna, esportiva, que obre noves perspectives a la zona. Resegueix un pilar poc marcat, amb trams atractius tot i que no gaire mantinguts. Equipada.
Altres: Podem treure el cap a la Cresta Savoia, amb la seva travessa de les arestes i algunes vies entre D+ i MD+ a les seves Pointes. A la Cougourde trobarem una pila d'itineraris des de MD fins a ED-. El Cayre des Erps ens reserva altres traçats atractius. Molts elogis m'han arribat de l'esperó NW dels Cayres Barel, així que algo tindrà..., i la Pointe André, una mica més allunyada que el que s'ha descrit aquí, també reserva alguna sorpresa. Cal recordar, així mateix, alguna reconeguda imatge del Rebuffat a la W del Mont Ponset. Per últim, la travessa de les arestes de la zona de la Madone, des del Petit Cayre fins al Ponset, es retalla com una bona cursa.

Arribant als Cayres Barel i en un moment de l'ascensió

Per si us decidiu a anar-hi: No és un lloc ‘furgoperfecte’, però se li acosta... La població més propera amb serveis és Sant Martín de Vésubie. La info la trobareu a la ‘biblia’ dels Alps Marítims, actualitzada el 2003. Tot i ser de concepció antiga, i de que estem acostumats a la informació exhaustiva de la que gaudim a casa, farà el fet. Altra info la podem trobar a la xarxa.

La visió del Gélas (3143m) i d'alguns habitants, ens acompanyarà en les nostres sortides

Si ens cansem de trepar, sempre podem recorrer la zona, visitant la Vall de les Meravelles, els nombrosos llacs dispersos, conquerir algún dels tresmils (la majoria a Itàlia) o reseguint les etapes de la travessa dels Alps. Nombrosos itineraris d’aresta ens estaran esperant per cansar-nos les cames i esquenes.

A l’hivern es perfila com un atractiu massís per a les ascensions amb esquis i pels seus corredors. I si el que volem és treure el cap a les zones d’esportiva, les Gorges du Loup, Saint-Jeannet o la Turbie posaran a prova els nostres braços.

Apali, bous !!

Un Pilar entre pedrots

2007-10-24T17:33:00.000+02:00

Conseguim fugir dijous de tota la caravana i ens acabem plantant a Riglos a les tantes. Demà ja serà un altre dia... El nostre primer objectiu és el Puro, una agulla molt esbelta, que se separa a la vegada que forma part del Pisón, és un dels cims més característics i fotogènics.

I ens deia Bellefon:

No he sido primero de cordada ni en uno solo de los itinerarios de alta dificultad de Riglos. El valor del alpinista no excluye la inteligencia, que consiste en afrontar los riesgos que es capaz de dominar, ni la perseverancia, que, en el caso de Riglos, sipone un serio aprendizaje: valor esencial que distingue el coraje de la loca temeridad.

La primera ascensió va ser tota una proesa en el seu moment, tot tenint en compte que la via no es va poder obrir en els seu primer intent seriós, per una tormenta a deshora (com totes...). Va arribar a semblar una carrera alpinística entre els escaladors aragonesos i catalans més punters de l'època. Van ser, finalment, els aragonesos, els que van aconseguir la fita, en una ascensió que va durar tres dies, amb dos bivacs, un al coll del Puro, i l'altre al cim.

Esmorzem de bon matí i ens dirigim al primer objectiu, a la Normal del Puro. Si més no, espectular és la via, i pensar que ja fa un quant temps es van enfilar per aquí amb bota dura, unes cordes de 40 metres, gruixudes i pesades, i 4 pitons... Què valents!!

La via:

Als primers passos de l'entrada directa, ja ens adonem que està sobat... era d'esperar. Amb els dos primers llargs, verticals i aeris, i un petit llarg més de flanqueig, ens plantem a la cova. Alguns passets puntuals, més difícils que els altres, però la progressió ha estat correcte.

No portem la ressenya doncs li hem fet una ullada al cotxe i és una via evident. El que no recordem són els graus, i la sortida de la cova ens sorprén... Un desplom en tota regla. Un parell de largs més, interiors, amb algún pas curiós de xemeneia, a l'estil clàssic, en permeten arribar al coll del Puro. I aquí veiem la llum... Ens arriba el sol, el poble queda als nostres peus. Un caracteristic bloc encastat li dona caràcter a l'indret, a la vegeda que veiem, també, el que encara ens queda per fer.

Tres llargs més, molt exteriors ens han de permetre arribar al cim. La roca, aquí, és un tant dubtosa, fet curiós després de les repeticions que ha de tenir la via a hores d'ara. Si més no, es nota que està tant 'usada'. Molt ambient, fins i tot una mica intimidador després de tant diedre-xemeneia. L'últim llarg, cotat de 6b, es pot fer en Ao, doncs es tracta d'un pas un pel llarg, a la dreta, i, com no, de pil.la.